Adaptació cinematogràfica de la novel·la Cuatro amigos de David

Adaptació cinematogràfica de la novel·la Cuatro amigos de David - Page 1
Adaptació cinematogràfica de la novel·la Cuatro amigos de David - Page 2
Adaptació cinematogràfica de la novel·la Cuatro amigos de David - Page 3
Adaptació cinematogràfica de la novel·la Cuatro amigos de David - Page 4
Adaptació cinematogràfica de la novel·la Cuatro amigos de David - Page 5

Esto es sólo una vista previa del documento.

Descargar el documento original para ver más páginas

Descargar

1 de 145

ᅠ ᅠ


Documentos relacionados


TFG-Melany Carrascox Transcripciones

 
Adaptació cinematogràfica de la 
novel·la Cuatro amigos  
de David Trueba 
 
 
 
 
 
 
 
Melany Carrasco Álvarez 
Treball Final de Grau 
Comunicació Audiovisual 
Tutora: Maria Forga 
Maig, 2014 
Universitat de Vic	
   	
  
	
   2	
  
	
  
	
  
	
  
	
  
	
  
	
  
	
  
	
  
	
  
	
  
	
  
A	
  la	
  meva	
  mare	
  per	
  recolzar-­‐me	
  en	
  tots	
  els	
  meus	
  somnis,	
  
a	
  la	
  Júlia	
  per	
  regalar-­‐me	
  cada	
  dia	
  aquell	
  somriure	
  	
  
i	
  a	
  la	
  persona	
  que	
  em	
  va	
  recomanar	
  aquest	
  llibre	
  
per	
  guiar-­‐me	
  en	
  aquest	
  camí	
  que	
  tot	
  just	
  comença.	
  
	
   	
  
	
   3	
  
	
  
ÍNDEX	
  
	
  
	
  
ÍNDEX	
  .........................................................................................................................................	
  3	
  
1.	
  INTRODUCCIÓ	
  ....................................................................................................................	
  5	
  
2.	
  MARC	
  TEÒRIC	
  .....................................................................................................................	
  7	
  
2.1.	
  Marc	
  teòric	
  general	
  .......................................................................................................	
  7	
  
2.2.	
  Marc	
  teòric	
  específic	
  .................................................................................................	
  10	
  
2.2.1.	
  Conceptualització	
  ............................................................................................................	
  10	
  
2.2.3.	
  L’adaptació	
  segons	
  formats	
  ..........................................................................................	
  16	
  
A.	
  De	
  la	
  literatura	
  al	
  cinema	
  ..................................................................................................................	
  17	
  
B.	
  Del	
  teatre	
  al	
  cinema.	
  ............................................................................................................................	
  19	
  
C.	
  De	
  la	
  realitat	
  al	
  cinema	
  .......................................................................................................................	
  21	
  
D.	
  De	
  cinema	
  a	
  cinema:	
  el	
  remake	
  ......................................................................................................	
  22	
  
2.2.3.	
  El	
  procés	
  d’adaptació:	
  Estratègies	
  .............................................................................	
  24	
  
2.2.4.	
  Debats	
  i	
  polèmiques	
  en	
  el	
  món	
  de	
  l’adaptació	
  ......................................................	
  26	
  
2.2.5.	
  Estils	
  d’adaptació	
  .............................................................................................................	
  28	
  
A.	
  La	
  fidelitat	
  possible:	
  la	
  “lectura	
  adequada”.	
  ..............................................................................	
  28	
  
B.	
  La	
  fidelitat	
  insignificant:	
  la	
  “lectura	
  aplicada”	
  o	
  l’estil	
  absent.	
  .........................................	
  29	
  
C.	
  El	
  possible	
  adulteri:	
  la	
  “lectura	
  inadequada”.	
  ...........................................................................	
  29	
  
D.	
  La	
  intersecció	
  d’universos:	
  l’escriptor	
  i	
  el	
  director	
  com	
  a	
  autors.	
  ..................................	
  29	
  
E.	
  La	
  relectura:	
  el	
  text	
  reinventat.	
  ......................................................................................................	
  30	
  
F.	
  La	
  transposició	
  encoberta:	
  les	
  versions	
  no	
  declarades.	
  .......................................................	
  30	
  
3.	
  EL	
  MEU	
  PROCÉS	
  D’ADAPTACIÓ:	
  Cap	
  a	
  la	
  creació	
  d’un	
  segon	
  original	
  ..........	
  31	
  
3.1.	
  Elecció	
  de	
  la	
  novel·la	
  de	
  partida	
  ....................................................................................	
  31	
  
	
   4	
  
3.2.	
  Sobre	
  David	
  Trueba	
  i	
  la	
  seva	
  obra	
  Cuatro	
  amigos	
  ...................................................	
  33	
  
3.3.	
  El	
  procés	
  d’adaptació	
  .........................................................................................................	
  35	
  
3.3.1.	
  Canvis	
  en	
  la	
  novel·la	
  de	
  partida	
  ..............................................................................................	
  38	
  
4.	
  EL	
  SEGON	
  ORIGINAL:	
  El	
  guió	
  de	
  l’adaptació	
  de	
  Cuatro	
  Amigos	
  de	
  David	
  
Trueba	
  ....................................................................................................................................	
  47	
  
5.	
  CONCLUSIONS	
  ................................................................................................................	
  141	
  
6.	
  BIBLIOGRAFIA	
  ...............................................................................................................	
  144	
  
6.1.	
  Llibres	
  ...................................................................................................................................	
  144	
  
6.2.	
  Articles	
  ..................................................................................................................................	
  145	
  
	
  
	
   	
  
	
   5	
  
1.	
  INTRODUCCIÓ	
  
	
  
Tal	
  i	
  com	
  diu	
  Eduardo	
  Galeano1:	
  “Los	
  científicos	
  dicen	
  que	
  estamos	
  hechos	
  de	
  
átomos,	
  pero	
  a	
  mí	
  un	
  pajarito	
  me	
  contó	
  que	
  estamos	
  hechos	
  de	
  historias”.	
  	
  
Us	
  heu	
  parat	
  a	
  pensar	
  mai	
  el	
  nombre	
  d’històries	
  que	
  consumim	
  en	
  un	
  dia,	
  des	
  
que	
  ens	
  llevem	
  fins	
  que	
  ens	
  anem	
  a	
  dormir?	
  No	
  hi	
  ha	
  dubte,	
  estem	
  fets	
  d’històries.	
  	
  
Imaginem,	
   per	
   un	
  moment,	
   quantes	
   pàgines	
   de	
   prosa	
   s’escriuen	
   a	
   totes	
   les	
  
narracions	
   que	
   es	
   publiquen	
   a	
   nivell	
  mundial	
   durant	
   un	
   dia;	
   quantes	
   d’aquestes	
  
obres	
   es	
   transformen	
   en	
   un	
   guió	
   per	
   a	
   convertir-­‐se	
   en	
   llargmetratges,	
  
curtmetratges...;	
   quantes	
   sèries	
   de	
   televisió,	
   telefilms,	
   programes...	
   s’escriuen	
   i	
  
s’emeten	
  i	
  quants	
  d’aquesta	
  interminable	
  llista	
  mirem	
  a	
  la	
  televisió	
  –	
  des	
  de	
  reality	
  
shows	
   fins	
  a	
   telenotícies-­‐;	
  quants	
   llibres,	
  novel·les,	
  guions...	
   s’escriuen	
   i	
  es	
  deixen	
  
en	
  un	
  calaix;	
   la	
  pila	
  de	
  diaris	
  que	
  es	
  publiquen	
  plens	
  d’històries	
  diferents,	
  quants	
  
contes	
  s’expliquen	
  al	
  món	
  de	
  pares	
  a	
  fills	
  o	
  d’avis	
  a	
  néts	
  cada	
  vespre	
  abans	
  d’anar	
  a	
  
dormir,	
   el	
   nombre	
   de	
   pares	
   que	
   expliquen	
   als	
   seus	
   fills	
   la	
   fantasia	
   dels	
   Reis	
  
d’Orient	
  i	
  la	
  de	
  vegades	
  que	
  quan	
  aquests	
  són	
  més	
  grans,	
  s’expliquen	
  entre	
  amics	
  
una	
   història	
   que	
   comença	
   amb	
   un:	
   Saps	
   que	
   els	
   reis	
   són	
   els	
   pares?;	
   imaginem	
  
quantes	
  històries	
  s’expliquen	
  a	
  la	
  feina	
  entre	
  companys,	
  al	
  bar	
  entre	
  amics	
  o	
  a	
  les	
  
reunions	
   familiars,	
   quantes	
   se	
   n’expliquen	
   al	
   forn	
   quan	
   compres	
   el	
   pa	
   o	
   a	
   la	
  
perruqueria	
  mentre	
  et	
  tallen	
  el	
  cabell.	
  Pensem	
  en	
  la	
  quantitat	
  d’històries	
  que	
  pots	
  
trobar	
   a	
   la	
   xarxa,	
   navegant	
   per	
   Internet	
   o	
   en	
   una	
   biblioteca.	
   I	
   tot	
   això	
  
multipliquem-­‐ho	
  a	
  nivell	
  mundial.	
  	
  
Al	
   llarg	
   d’un	
   sol	
   dia	
   es	
   consumeixen	
   tones	
   d’històries	
   i,	
   fins	
   i	
   tot,	
   anem	
   a	
  
dormir	
   i	
   somiem,	
   i	
   mentre	
   somiem	
   ja	
   ens	
   estem	
   tornant	
   a	
   explicar	
   una	
   altra	
  
història.	
   Imaginem	
  com	
  de	
  gruixuda	
  podria	
   ser	
  una	
   llibreta	
   en	
   la	
  qual	
   cada	
  matí	
  
durant	
   tota	
   la	
   nostra	
   vida,	
   expliquéssim	
  el	
   que	
  hem	
   somiat	
   la	
   nit	
   anterior.	
   I	
   ara,	
  
imaginem	
  una	
  d’aquestes	
  llibretes	
  plenes	
  d’històries	
  per	
  a	
  cada	
  habitant	
  del	
  món	
  i	
  
amunteguem-­‐les	
   totes,	
   una	
   a	
   sobre	
   de	
   l’altra.	
   Us	
   podeu	
   imaginar	
   l’alçada	
   que	
  
tindria	
  aquesta	
  pila	
  de	
  somnis?	
  
Els	
   éssers	
   humans	
   necessitem	
   les	
   històries	
   per	
   motius	
   molt	
   diversos:	
   per	
  
informar-­‐nos	
   de	
   la	
   realitat,	
   per	
   reinventar-­‐la,	
   per	
   fugir-­‐ne...	
   I	
   som	
   consumidors	
  
d’un	
  producte	
  que	
  nosaltres	
  mateixos	
  creem.	
  	
  
	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  	
  
1	
  Periodista	
  i	
  escriptor	
  Uruguaià	
  (Montevideo,	
  3	
  de	
  setembre	
  de	
  1940).	
  És	
  un	
  dels	
  escriptors	
  més	
  
destacats	
  de	
  la	
  literatura	
  llatinoamericana.	
  
	
   6	
  
Doncs	
  bé,	
  aquest	
  treball	
  no	
  és	
  res	
  més	
  que	
  una	
  d’aquestes	
  infinites	
  històries.	
  
Un	
   d’aquests	
   mil	
   pedaços	
   que	
   ens	
   formen	
   com	
   a	
   persones.	
   És	
   una	
   història	
  
reinventada,	
  una	
  novel·la	
  adaptada	
  i	
  imaginada	
  en	
  múltiples	
  imatges	
  per	
  a	
  poder-­‐
se	
  reproduir	
  a	
  la	
  gran	
  pantalla.	
  En	
  definitiva,	
  el	
  que	
  es	
  coneix	
  com	
  una	
  adaptació	
  de	
  
novel·la	
  a	
  guió	
  cinematogràfic.	
  
És	
  un	
  d’aquests	
  infinits	
  guions	
  que	
  tenen	
  la	
  il·lusió	
  d’un	
  dia	
  poder	
  passar	
  a	
  la	
  
gran	
  pantalla,	
  però	
  que	
  si	
  sent	
  realistes	
  mai	
  no	
  ho	
  fan,	
  la	
  història	
  ja	
  haurà	
  servit	
  de	
  
gran	
  aprenentatge	
  a	
  una	
  estudiant	
  de	
  Comunicació	
  Audiovisual.	
  
El	
   treball	
   consta	
   de	
   dues	
   parts:	
   a	
   la	
   primera	
   part,	
   trobareu	
   tot	
   el	
   treball	
  
acadèmic	
  que	
  embolcalla	
  el	
  guió	
  i	
  a	
  la	
  segona	
  part,	
  hi	
  trobareu	
  el	
  guió.	
  	
  	
  
Us	
   convido,	
   doncs,	
   a	
   que	
   llegiu	
   aquesta	
   nova	
   història	
   que	
   ara	
  mateix	
   teniu	
  
entre	
   les	
   mans	
   i	
   espero	
   que	
   en	
   gaudiu	
   tant	
   llegint-­‐la	
   com	
   jo	
   ho	
   he	
   fet	
   mentre	
  
l’escrivia,	
  perquè	
  en	
  definitiva:	
  el	
  món	
  necessita	
  gent	
  que	
  estimi	
  allò	
  que	
  fa.	
  
	
   	
  
	
   7	
  
2.	
  MARC	
  TEÒRIC	
  
2.1.	
  Marc	
  teòric	
  general	
  
	
  
Segons	
  el	
  diccionari	
  de	
  la	
  llengua	
  catalana	
  de	
  l’Institut	
  d’Estudis	
  Catalans,	
  un	
  
guió	
  és	
  un	
  escrit	
  detallat	
  dels	
  successos,	
  de	
  les	
  situacions	
  i	
  dels	
  diàlegs	
  d’un	
  film	
  o	
  
d’un	
  programa	
  de	
  ràdio	
  o	
  de	
  televisió.	
  	
  
Però	
  un	
  guió	
  és	
  molt	
  més	
  que	
  això.	
  És	
  l’esquelet,	
  l’eix	
  de	
  qualsevol	
  producte	
  
audiovisual.	
   És	
   la	
   història	
   que	
   neix	
   de	
   la	
   imaginació	
   d’un	
   o	
   més	
   guionistes	
   i	
   es	
  
transforma,	
   com	
   per	
   art	
   de	
  màgia,	
   en	
   un	
   producte	
   audiovisual,	
   gràcies	
   a	
   tot	
   un	
  
equip	
  que	
  ho	
  fa	
  possible.	
  És	
  una	
  història	
  que	
  ha	
  de	
  satisfer	
  a	
  un	
  públic	
  amb	
  ganes	
  
insaciables	
  d’històries	
  noves.	
  	
  
A	
  més,	
  un	
  guió	
  no	
  és	
  un	
  text	
  qualsevol,	
  escrit	
  de	
  la	
  manera	
  que	
  els	
  guionistes	
  
volen,	
  sinó	
  que	
  en	
  un	
  guió	
  hi	
  ha	
  uns	
  principis	
  per	
  a	
  la	
  seva	
  escriptura.	
  
Robert	
   McKee	
   en	
   el	
   seu	
   llibre	
   El	
   guión	
   explica,	
   a	
   través	
   d’un	
   nombre	
  
d’afirmacions	
   –com	
   si	
   fossin	
   manaments-­‐	
   les	
   característiques	
   dels	
   guions.	
   A	
  
continuació,	
  les	
  aniré	
  citant	
  tal	
  i	
  com	
  ell	
  ho	
  fa	
  en	
  el	
  seu	
  llibre	
  (McKee,	
  2006:	
  17-­‐25):	
  
	
  
1. El	
   guió	
   proposa	
   principis,	
   no	
   normes.	
   Les	
   normes	
   són	
   quelcom	
  
inqüestionable	
  i	
  existeixen	
  per	
  a	
  ser	
  complides.	
  Les	
  normen	
  dicten:	
  S’ha	
  de	
  
fer	
   això.	
   Tanmateix,	
   els	
   principis	
   es	
   limiten	
   a	
   dir:	
   Això	
   funciona	
   i	
   ha	
  
funcionat	
  des	
  que	
  es	
  recorda.	
  Per	
  tant,	
  en	
  un	
  guió	
  no	
  hi	
  ha	
  unes	
  normes,	
  no	
  
s’ha	
  d’imitar	
   les	
  obres	
  precedents	
  de	
  màxim	
  èxit,	
   sinó	
  que	
  s’ha	
  de	
   fer	
  una	
  
obra	
   ben	
   feta	
   seguint	
   els	
   principis	
   que	
   conformen	
   l’art	
   del	
   guió,	
   tenint	
  
sempre	
  en	
  compte	
  que	
  els	
  artistes	
  són	
  els	
  veritables	
  mestres	
  de	
  la	
  forma.	
  	
  
	
  
2. El	
   guió	
   proposa	
   formes	
   eternes	
   i	
   universals,	
   no	
   fórmules.	
   No	
   hi	
   ha	
   una	
  
teoria	
   de	
   guions	
   que	
   asseguri	
   l’èxit.	
   No	
   existeix	
   un	
   prototip	
   per	
   a	
  
l’escriptura	
   de	
   guions,	
   per	
   a	
   la	
   narració.	
   Cada	
   pel·lícula,	
   cada	
   sèrie,	
   cada	
  
programa,	
   té	
   el	
   seu	
   guió	
   original	
   i	
   malgrat	
   que	
   moltes	
   vegades	
   uns	
  
s’inspiren	
  en	
  els	
  altres,	
  si	
  observem,	
  per	
  exemple,	
  tota	
  la	
  cinematografia	
  de	
  
Hollywood	
  ens	
  adonem	
  que	
  hi	
  ha	
  una	
  gran	
  varietat	
  de	
  dissenys	
  narratius,	
  
però	
  cap	
  prototip.	
  	
  
	
   8	
  
3. El	
  guió	
  proposa	
  arquetips	
  i	
  no	
  estereotips.	
  Les	
  històries	
  arquetípiques	
  són	
  
aquestes	
   que	
   expliquen	
   experiències	
   humanes	
   universals	
   que	
   tenen	
   una	
  
expressió	
   única	
   i	
   una	
   cultura	
   específica.	
   En	
   canvi,	
   les	
   històries	
  
estereotipades	
  són	
  les	
  que	
  manquen	
  de	
  contingut	
  i	
  de	
  forma.	
  Es	
  redueixen	
  a	
  
una	
  experiència	
  limitada	
  d’una	
  cultura	
  específica	
  i	
  tendeixen	
  a	
  generalitzar.	
  
Són	
   històries	
   que	
   no	
   creuen	
   fronteres,	
   emocionen	
   als	
   individus	
   d’aquesta	
  
cultura	
  específica	
  i	
  són	
  ignorades	
  pels	
  individus	
  d’altres	
  cultures.	
  
	
  
4. El	
   guió	
   proposa	
   minuciositat,	
   no	
   dreceres.	
   Des	
   de	
   la	
   inspiració	
   fins	
   a	
   la	
  
versió	
  final	
  pot	
  ser	
  que	
  escriure	
  un	
  guió	
  requereixi	
  tan	
  temps	
  com	
  escriure	
  
una	
   novel·la.	
   Els	
   guionistes	
   donen	
   la	
  mateixa	
   densitat	
   que	
   els	
   novel·listes	
  
als	
  mons,	
  personatges	
   i	
  històries	
  que	
  creen.	
  Sovint,	
  es	
  creu	
  que	
  un	
  guió	
  és	
  
més	
  senzill	
   i	
   ràpid	
  d’escriure	
  que	
  una	
  novel·la	
  pel	
  mer	
   fet	
  que	
   les	
  pàgines	
  
d’un	
  guió	
  tenen	
  més	
  espai	
  en	
  blanc	
  que	
  els	
  d’una	
  novel·la,	
  però	
  un	
  guionista	
  
reescriu	
  un	
  guió	
  tantes	
  vegades	
  com	
  calgui,	
  fins	
  que	
  aconsegueix	
  expressar	
  
el	
  màxim	
  en	
  el	
  menor	
  número	
  de	
  paraules	
  possible.	
  En	
  un	
  guió,	
  menos	
  es	
  
más.	
  
	
  
5. El	
  guió	
  proposa	
   realitats,	
  no	
  els	
  misteris	
  d’escriure.	
  A	
   la	
  pantalla	
  no	
  hi	
  ha	
  
cap	
   indret	
   on	
   amagar-­‐se.	
   Si	
   un	
   guionista	
   no	
   aconsegueix	
   commoure	
   al	
  
públic	
  amb	
   la	
  puresa	
  d’una	
  escena	
  dramatitzada,	
   tampoc	
  podrà	
  ocultar-­‐se	
  
darrera	
   de	
   les	
   paraules,	
   com	
   fan	
   els	
   escriptors	
   amb	
   el	
   narrador	
   i	
   els	
  
dramaturgs	
  amb	
  els	
  soliloquis.	
  No	
  podrà	
  tapar	
  amb	
  llenguatge	
  explicatiu	
  les	
  
mancances	
  en	
  la	
  lògica	
  d’una	
  trama,	
  una	
  motivació	
  poc	
  clara	
  o	
  una	
  emoció	
  
sense	
  tonalitats,	
  i	
  li	
  resultarà	
  impossible	
  dir	
  a	
  l’espectador	
  què	
  pensar	
  o	
  què	
  
sentir.	
   Un	
   guionista	
   ha	
   d’aconseguir	
   explicar	
   la	
   història	
   amb	
   imatges	
   de	
  
manera	
  que	
  quan	
  allò	
  sigui	
  realitzat,	
  totes	
  les	
  escenes,	
  es	
  puguin	
  fer	
  realitat	
  
i	
  encaixin	
  entre	
  elles,	
  de	
  la	
  mateixa	
  manera	
  que	
  encaixa	
  un	
  trencaclosques.	
  
	
  
6. El	
   guió	
   proposa	
   com	
   aconseguir	
   el	
   magisteri	
   del	
   nostre	
   art	
   i	
   no	
   com	
  
encertar	
  el	
  futur	
  del	
  nostre	
  mercat.	
  Ningú	
  pot	
  ensenyar	
  a	
  un	
  guionista	
  què	
  
es	
  ven,	
  què	
  no	
  es	
  ven,	
  què	
  serà	
  un	
  èxit	
  o	
  un	
   fracàs	
   total,	
  perquè	
  ningú	
  ho	
  
sap.	
   La	
   resposta	
   franca	
   davant	
   del	
   temor	
   de	
   no	
   poder	
   predir	
   el	
   futur	
   del	
  
	
   9	
  
mercat,	
   és	
   que	
   quan	
   un	
   guionista	
   escriu	
   amb	
   una	
   qualitat	
   insuperable,	
  
aconsegueix	
   un	
   agent,	
   ven	
   el	
   seu	
   treball	
   i	
   el	
   veu,	
   finalment,	
   reflectit	
   a	
   la	
  
pantalla.	
  	
  
	
  
7. El	
  guió	
  insta	
  a	
  respectar	
  al	
  públic,	
  no	
  a	
  menysprear-­‐lo.	
  Si	
  una	
  persona	
  escriu	
  
bé,	
   sol	
   ser	
   pel	
   desig	
   d’arribar	
   al	
   seu	
   públic.	
   El	
   públic	
   a	
   més	
   de	
   ser	
  
increïblement	
   sensible	
   i	
   empàtic	
   amb	
   les	
   emocions	
   que	
   transmet	
   l’obra,	
  
sovint,	
  es	
  sent	
  més	
   intel·ligent	
  que	
   la	
  pel·lícula	
  que	
  està	
  veient.	
  Sovint	
  sap	
  
què	
  faran	
  els	
  personatges	
  abans	
  que	
  ho	
  facin	
  i	
  encerta	
  el	
  final	
  de	
  la	
  història	
  
abans	
   que	
   aquests.	
   Un	
   guionista	
   ha	
   d’intentar	
   avançar-­‐se	
   a	
   totes	
   les	
  
percepcions	
   possibles	
   que	
   el	
   públic	
   pugui	
   fer,	
   ha	
   d’avançar-­‐se	
   a	
   les	
  
reaccions	
  i	
  expectatives	
  del	
  públic.	
  	
  
	
  
8. El	
   guió	
   proposa	
   originalitat,	
   no	
   clons.	
   Una	
   història	
   no	
   és	
   només	
   el	
   que	
  
s’explica,	
  sinó	
  també	
  com	
  s’explica.	
  Si	
  el	
  seu	
  contingut	
  és	
  un	
  clixé,	
  la	
  forma	
  
de	
   narrar-­‐la	
   també	
   ho	
   serà.	
   Però	
   si	
   la	
   visió	
   del	
   guionista	
   és	
   profunda	
   i	
  
original,	
   el	
   disseny	
   de	
   la	
   història	
   serà	
   únic.	
   No	
   es	
   tracta,	
   doncs,	
   d’imitar	
  
l’estil	
  dels	
  guionistes	
  que	
  un	
  guionista	
  novell	
  admiri,	
   sinó	
  d’aprendre’n	
  de	
  
tots	
  ells	
  creant	
  un	
  estil	
  nou	
  i	
  característic	
  de	
  cada	
  professional.	
  
	
  	
  
Així	
  doncs,	
  en	
  el	
  món	
  del	
  guió	
  tampoc	
  hi	
  ha	
  una	
  veritat	
  absoluta.	
  Hi	
  ha	
  unes	
  
pautes,	
   uns	
   consells	
   que	
   un	
   guionista	
   veterà	
   pot	
   donar	
   a	
   un	
   novell.	
   Però	
   res	
   és	
  
inqüestionable	
  de	
  manera	
  que	
  cada	
  guionista	
  ha	
  d’aprendre	
  a	
  escriure	
  amb	
  un	
  toc	
  
característic	
   ja	
  que	
  és	
  el	
  que	
  el	
  diferenciarà	
  de	
   la	
   resta.	
  En	
  un	
  món	
  en	
  què	
  s’han	
  
explicat	
  històries	
  des	
  de	
  sempre,	
  s’ha	
  de	
  partir	
  de	
  la	
  base	
  de	
  que	
  tot	
  està	
  explicat	
  i,	
  
per	
   tant,	
   el	
   que	
   diferenciarà	
   un	
   guionista	
   d’un	
   altre,	
   no	
   és	
   la	
   història	
   en	
   ella	
  
mateixa	
   sinó	
   la	
   forma	
  d’explicar-­‐la	
   i	
  de	
   traduir	
   les	
  paraules	
  en	
   imatges	
  a	
   la	
   gran	
  
pantalla.	
  	
  
	
  
	
  
	
  
	
   10	
  
2.2.	
  Marc	
  teòric	
  específic	
  
	
  
2.2.1.	
  Conceptualització	
  
	
  
Malauradament,	
  tots	
  hem	
  sentit	
  alguna	
  vegada	
  sortint	
  del	
  cinema,	
  al	
  carrer	
  o	
  
a	
  alguna	
  reunió	
  familiar	
  o	
  d’amics,	
  la	
  següent	
  afirmació	
  que	
  ja	
  s’ha	
  convertit	
  en	
  un	
  
tòpic	
  clàssic:	
  M’ha	
  agradat	
  més	
  el	
  llibre	
  que	
  la	
  pel·lícula.	
  Aquí	
  rau	
  el	
  problema,	
  en	
  
intentar	
  comparar	
  sempre	
  una	
  obra	
  amb	
  l’altra.	
  	
  
No	
  s’ha	
  de	
  comparar	
  una	
  pel·lícula	
  amb	
  un	
  llibre,	
  de	
  la	
  mateixa	
  manera	
  que	
  
no	
  s’ha	
  d’equiparar	
  una	
  sardana	
  amb	
  una	
  sevillana;	
  perquè	
  malgrat	
  que	
  totes	
  dues	
  
són	
   danses	
   populars,	
   cadascuna	
   té	
   el	
   seu	
   art	
   i,	
   per	
   tant,	
   no	
   s’ha	
   de	
   caure	
   en	
  
l’absurditat	
   de	
   portar-­‐les	
   a	
   la	
   comparació	
   i,	
   encara	
   menys,	
   si	
   això	
   comporta	
  
menysprear	
  una	
  respecte	
  de	
  l’altra.	
  Així	
  com	
  tampoc	
  té	
  cap	
  sentit	
  comparar	
  mare	
  i	
  
filla	
   malgrat	
   que	
   una	
   sigui	
   descendent	
   de	
   l’altra	
   i	
   tinguin	
   elements	
   genètics	
  
similars,	
   perquè	
   cadascuna	
   d’elles	
   tindrà	
   els	
   seus	
   gustos,	
   costums,	
   valors,	
  
personalitat	
   i	
   caràcter.	
  Així	
  doncs,	
  cada	
   individu	
  és	
  únic	
  de	
   la	
  mateixa	
   forma	
  que	
  
cada	
  obra	
  és	
  original,	
  fins	
  i	
  tot,	
  quan	
  dues	
  obres	
  parteixen	
  d’un	
  mateix	
  punt	
  o	
  quan	
  
una	
  neix	
  gràcies	
  a	
  l’altra.	
  
Una	
  de	
  les	
  disciplines	
  dins	
  el	
  món	
  del	
  guió	
  audiovisual	
  que	
  ens	
  explica	
  i	
  ens	
  
ensenya	
   la	
   complexitat	
   de	
   tot	
   aquest	
  món	
   és	
   l’adaptació.	
   La	
   definició	
   del	
   terme	
  
adaptació	
   -­‐	
   així	
   com	
   el	
   terme	
   en	
   sí	
   mateix-­‐,	
   han	
   estat	
   qüestionats	
   pels	
   teòrics	
   i	
  
estudiosos	
   especialistes	
   durant	
  molts	
   anys.	
   Sota	
   aquest	
   concepte,	
   s’agrupen	
   una	
  
gran	
  varietat	
  de	
  productes	
  difícils	
  d’agrupar.	
  És	
  per	
  aquest	
  motiu	
  que,	
  al	
  llarg	
  del	
  
temps,	
   s’ha	
   intentat	
   modificar	
   la	
   paraula	
   adaptació,	
   intentant	
   que	
   el	
   terme	
  
s’adeqüés	
  millor	
  al	
  procés	
  que	
  defineix.	
  	
  
Aquests	
   nous	
   conceptes	
   proposats	
   són	
   traducció,	
   translació,	
   transposició,	
  
recreació...	
   Aquest	
   fet,	
   doncs,	
   ja	
   ens	
   il·lustra	
   la	
   gran	
   complexitat	
   del	
   procés	
  
d’adaptar	
  així	
  com	
  la	
  definició	
  d’aquest	
  procés	
  en	
  sí	
  mateixa.	
  	
  
Sergio	
   Wolf	
   en	
   la	
   seva	
   obra	
   Cine/Literatura:	
   Ritos	
   de	
   pasaje,	
   qüestiona	
   la	
  
paraula	
  adaptació	
  i	
  posa	
  en	
  evidència	
  les	
  seves	
  mancances:	
  
	
  
“En	
  términos	
  generales,	
  para	
  hablar	
  del	
  problema	
  de	
  la	
  literatura	
  
que	
  deviene	
  cine,	
  o	
  mejor,	
  de	
  los	
  libros	
  que	
  devienen	
  películas,	
  se	
  
	
   11	
  
recurre	
   a	
   la	
   palabra	
   “adaptación”.	
   Y	
   lo	
   cierto	
   es	
   que	
   la	
   palabra	
  
“adaptación”	
  tiene	
  una	
  implicancia	
  médica	
  y	
  otra,	
  material.	
  	
  
Remite	
  a	
  la	
  jerga	
  médica	
  en	
  la	
  medida	
  en	
  que	
  la	
  literatura	
  haría	
  
las	
   veces	
  del	
   objeto	
  díscolo,	
   inasible	
  o	
   inadaptable,	
   aquello	
  que	
  
no	
  consigue	
   integrarse	
  a	
  un	
  sistema.	
  De	
  modo	
  complementario,	
  
entonces,	
   el	
   cine	
   sería	
   lo	
   establecido,	
   el	
   formato	
   rígido	
   y	
   altivo	
  
que	
   exige	
   que	
   todo	
   se	
   subordine	
   a	
   él	
   de	
   la	
   peor	
   manera;	
   en	
  
síntesis,	
  el	
  statu	
  quo.	
  O	
  más	
  aún:	
  la	
  literatura	
  sería	
  un	
  sistema	
  de	
  
una	
   complejidad	
   tal	
   que	
   su	
   pasaje	
   al	
   territorio	
   del	
   cine	
   no	
  
contemplaría	
   más	
   que	
   pérdidas	
   o	
   reducciones,	
   o	
   limitaciones	
  
que	
   desequilibrarían	
   su	
   identidad.	
   El	
   cine	
   como	
   electroshock	
   o	
  
como	
  píldora	
  tranquilizante	
  de	
  la	
  literatura.	
  
	
  (...)	
   La	
   palabra	
   “adaptación”	
   tiene	
   también	
   una	
   implicancia	
  
material,	
  porque	
  se	
  trataría	
  de	
  una	
  adecuación	
  de	
  formatos	
  o,	
  si	
  
se	
  prefiere,	
  de	
  volúmenes.	
  La	
  cuestión	
  se	
  plantea	
  en	
  términos	
  de	
  
que	
  el	
  formato	
  de	
  origen	
  –literatura-­‐	
  “quepa”	
  en	
  el	
  otro	
  formato	
  
–	
  cine-­‐:	
  que	
  uno	
  se	
  ablande	
   “para	
  poder	
  entrar”	
  en	
  el	
  otro,	
  que	
  
adopte	
   la	
   forma	
  del	
  otro.	
  La	
   literatura	
  estaría	
  representada	
  por	
  
el	
   formato	
   duro	
   que	
   pierde	
   sus	
   rasgos	
   característicos,	
   su	
  
especificidad,	
   en	
   una	
   maquinación	
   conspirativa	
   que	
   aspira	
   a	
  
destruir	
  su	
  autonomía.”	
  (Wolf,	
  2001:15)	
  
	
  
En	
   aquest	
   fragment	
   de	
   la	
   seva	
   obra,	
   Sergio	
  Wolf	
   explica	
  molt	
   clarament	
   la	
  
problemàtica	
   del	
   terme	
   adaptació.	
   Si	
   parlem	
   d’adaptació,	
   d’alguna	
   forma	
   estem	
  
dient	
  que	
  el	
  llibre	
  és	
  allò	
  inadaptable	
  i	
  que	
  gràcies	
  al	
  cinema	
  es	
  pot	
  adaptar.	
  D’altra	
  
banda,	
   també	
   estem	
  dient	
   que	
   la	
   literatura	
   perd	
   les	
   seves	
   característiques	
   per	
   a	
  
poder	
  esdevenir	
  cinema.	
  	
  
Després	
   d’una	
   recerca	
   per	
   a	
   definir	
   aquest	
   terme	
   en	
   base	
   a	
   totes	
   les	
  
definicions	
   existents,	
   podria	
   definir	
   adaptació	
   com	
   la	
   translació	
   d’una	
   obra	
   de	
  
partida	
  a	
  una	
  obra	
  de	
  nova	
  creació,	
  aquesta	
  nova	
  obra	
  pot	
  ser	
  molt	
  fidel	
  a	
  l’obra	
  de	
  
partida	
  o	
  pot	
  haver	
  afegit	
  nous	
  conceptes,	
  noves	
  situacions,	
  espais	
  o	
  personatges	
  
que	
  modifiquin	
  la	
  història	
  inicial.	
  	
  
	
   12	
  
En	
   el	
   món	
   audiovisual,	
   concretament,	
   es	
   parla	
   d’adaptació	
   quan	
   hi	
   ha	
   una	
  
translació	
   entre	
   fets	
   i/o	
   ficcions	
   en	
   productes	
   audiovisuals	
   com	
   poden	
   ser:	
  
llargmetratges,	
  curtmetratges,	
  sèries	
  televisives,	
  etc.	
  	
  
Linda	
   Seger,	
   en	
   el	
   seu	
   llibre	
   El	
   arte	
   de	
   la	
   adaptación,	
   defineix	
   i	
   explica	
   el	
  
concepte	
  d’adaptació	
  de	
  la	
  següent	
  manera:	
  
	
  
“Por	
   su	
   propia	
   naturaleza,	
   la	
   adaptación	
   es	
   una	
   traslación,	
   una	
  
conversión	
  de	
  un	
  medio	
  a	
  otro.	
  Todo	
  material	
  previo	
  –	
  literario	
  o	
  
no	
  –	
  se	
  resistirá	
  en	
  principio	
  al	
  cambio,	
  como	
  si	
  dijera:	
  «tómame	
  
tal	
   como	
   soy».	
   Pero	
   la	
   adaptación	
   implica	
   cambio.	
   Implica	
   un	
  
proceso	
   que	
   supone	
   repensar,	
   reconceptualizar;	
   y	
   también	
  
comprender	
   que	
   la	
   naturaleza	
   del	
   drama	
   es	
   intrínsicamente	
  
diferente	
  de	
  la	
  de	
  cualquier	
  forma	
  literaria”	
  (Seger,	
  1993:30).	
  
	
  
Així	
   doncs,	
   tal	
   i	
   com	
   diu	
   Linda	
   Seger,	
   adaptar	
   implica	
   canviar	
   l’obra	
   de	
  
partida.	
  Per	
  tant,	
  no	
  es	
  pot	
  jutjar	
  si	
  una	
  adaptació	
  està	
  molt	
  ben	
  aconseguida	
  o	
  no,	
  
només	
  segons	
  si	
  és	
  molt	
  fidel	
  a	
  l’obra	
  de	
  partida	
  o	
  no.	
  L’obra	
  resultant	
  de	
  l’obra	
  de	
  
partida,	
  ha	
  de	
  tenir	
  uns	
  valors	
  individuals	
  que	
  no	
  necessàriament	
  han	
  de	
  ser	
  com	
  
els	
  de	
  l’obra	
  de	
  partida.	
  És	
  per	
  aquest	
  motiu	
  que	
  parlo	
  d’obra	
  de	
  partida	
  i	
  no	
  d’obra	
  
original,	
  perquè	
  originals	
  ho	
  són	
   les	
  dues,	
  encara	
  que	
   l’adaptació	
   tingui	
  una	
  obra	
  
prèvia	
  que	
  l’avali.	
  En	
  una	
  adaptació,	
  l’autor	
  agafa	
  l’obra	
  de	
  partida	
  i	
  la	
  transforma,	
  
seguint	
  el	
  seu	
  criteri	
  i	
  triant	
  i	
  destriant	
  allò	
  que	
  li	
  sembla	
  més	
  adequat.	
  	
  
És	
   per	
   aquest	
   motiu,	
   que	
   l’obra	
   resultant	
   no	
   ha	
   de	
   ser	
   mai	
   infravalorada	
  
respecte	
  a	
  l’obra	
  de	
  partida	
  o	
  a	
  la	
  inversa,	
  perquè	
  cadascuna	
  d’elles	
  constitueix	
  una	
  
unitat	
  independent,	
  tot	
  i	
  que	
  una	
  neix	
  de	
  l’altra.	
  
José	
  Antonio	
  Pérez	
  Bowie,	
  en	
  el	
  seu	
  article	
  La	
  adaptación	
  cinematográfica	
  a	
  la	
  
luz	
   de	
   algunas	
   aportaciones	
   teóricas	
   recientes,	
   cita	
   a	
   Férnandez	
   que	
   explica	
   el	
  
següent	
  respecte	
  a	
  aquest	
  tema:	
  
	
  
(…)	
  “Se	
  defiende,	
  así,	
   la	
  etiqueta	
  de	
  recreación,	
  por	
  admitir	
  que	
  
en	
  la	
  transformación	
  fílmica	
  de	
  un	
  texto	
  literario	
  precedente	
  no	
  
cabe	
  hablar	
  de	
   la	
  superioridad	
  de	
  éste	
  con	
  relación	
  al	
  producto	
  
resultante	
   sino	
   de	
   una	
   igualdad	
   entre	
   lenguajes	
   diversos,	
   en	
  
	
   13	
  
tanto	
   que	
   el	
   paso	
   de	
   una	
   estructura	
   significante	
   a	
   otra	
   implica	
  
también	
   que	
   se	
   modifique	
   la	
   estructura	
   de	
   la	
   significación;	
  
aparte	
   de	
   que,	
   asimismo,	
   varía	
   la	
   situación	
   comunicativa	
   entre	
  
ambos	
   mensajes	
   y	
   su	
   forma	
   de	
   consumo	
   y	
   de	
   que	
   el	
   proceso	
  
transposicional	
   se	
   orienta	
  más	
   al	
   sistema	
   de	
   llegada	
   que	
   al	
   de	
  
partida”	
  (Fernández,	
  2002:	
  13-­‐14).	
  
	
  
Així	
   doncs,	
   l’obra	
   resultant	
   s’ha	
   de	
   crear	
   tenint	
   en	
   compte	
   que	
   la	
   situació	
  
comunicativa	
  dels	
  missatges,	
  la	
  seva	
  forma	
  de	
  consum,	
  etc.,	
  d’un	
  llibre	
  a	
  un	
  film,	
  no	
  
és	
   la	
   mateixa.	
   Aquest	
   procés	
   de	
   canvi	
   d’un	
   llenguatge	
   i	
   un	
   mitjà	
   a	
   un	
   altre,	
   de	
  
modificar	
   l’obra	
   de	
   partida	
   i,	
   en	
   definitiva,	
   l’ofici	
   del	
   guionista	
   adaptador,	
   Linda	
  
Seger	
  ho	
  exemplifica	
  de	
  la	
  següent	
  manera,	
  en	
  el	
  llibre	
  anteriorment	
  citat:	
  
“El	
   adaptador	
   actúa	
   al	
   modo	
   de	
   un	
   escultor.	
   Cuando	
   le	
  
preguntaron	
   a	
   Miguel	
   Ángel	
   cómo	
   era	
   capaz	
   de	
   esculpir	
   a	
   un	
  
ángel	
   tan	
   bello	
   contestó:	
   «el	
   ángel	
   está	
   ahí	
   encerrado	
   en	
   la	
  
piedra;	
  yo	
  simplemente	
  elimino	
  de	
  ella	
  todo	
  aquello	
  que	
  no	
  es	
  el	
  
ángel».	
  El	
  adaptador	
  elimina	
  todo	
  aquello	
  que	
  no	
  es	
  el	
  drama;	
  de	
  
forma	
  que,	
  al	
  final,	
  permanezca	
  la	
  esencia	
  del	
  drama	
  que	
  está	
  en	
  
el	
  interior	
  de	
  otro	
  material”	
  (Seger,	
  1993:30).	
  
	
  
D’aquesta	
   mateixa	
   manera,	
   l’autor	
   de	
   l’adaptació	
   va	
   desglossant	
   l’obra	
   en	
  
diferents	
   peces	
   que	
   muntarà	
   de	
   nou	
   en	
   l’ordre	
   que	
   li	
   sembli	
   més	
   adequat	
   i	
  
eliminarà	
  les	
  peces	
  que	
  no	
  siguin	
  dramàtiques	
  afegint	
  si	
  cal,	
  peces	
  que	
  aportin	
  més	
  
drama	
  a	
  la	
  història.	
  	
  
Sergio	
   Wolf	
   en	
   la	
   mateixa	
   obra	
   anteriorment	
   citada,	
   defineix	
   el	
   concepte	
  
d’adaptació,	
  que	
  ell	
  anomena	
  transposició,	
  de	
  la	
  següent	
  forma:	
  
	
  
“A	
   la	
  pregunta	
  ¿en	
  qué	
  consiste	
   transponer	
  un	
  texto	
   literario	
  al	
  
cine?,	
   se	
   podría	
   responder	
   con	
   una	
   paradoja:	
   En	
   cómo	
   olvidar	
  
recordando.	
   Este	
   oxímoron,	
   “cómo	
   olvidar	
   recordando”,	
  
parecería	
  una	
  variación	
  de	
  la	
  idea	
  de	
  la	
  reminiscencia	
  platónica:	
  
saber	
   es	
   recordar,	
   pensar	
   aquello	
   que	
   ya	
   existía	
   o	
   se	
   conocía	
  
	
   14	
  
como	
  algo	
  a	
  recuperar.	
  Pero,	
  en	
  realidad,	
  tiene	
  aquí	
  otro	
  sentido.	
  
Porque	
  lo	
  que	
  implica	
  ese	
  “cómo	
  olvidar	
  recordando”	
  es	
  que	
  da	
  
cuenta	
   de	
   una	
   paradoja.	
   de	
   una	
   dificultad	
   materialmente	
  
insoluble	
   de	
   que	
   aquello	
   que	
   preexiste	
   desaparezca	
  
permaneciendo”.	
  	
  (Wolf,	
  2001:	
  77)	
  
	
  
Així	
   doncs,	
   es	
   tracta	
   de	
   conservar	
   de	
   l’obra	
   de	
   partida	
   una	
   essència	
   de	
   la	
  
història	
   d’aquesta,	
   però	
   sense	
   oblidar	
   que	
   s’està	
   escrivint	
   una	
   obra	
   nova.	
   Que	
  
l’obra	
  de	
  partida	
  sigui	
   sempre	
  present,	
  però	
  això	
  no	
  sigui	
  una	
   limitació	
  per	
  a	
   fer	
  
desaparèixer	
   aquells	
   fragments	
   de	
   l’obra	
   de	
   partida	
   que	
   no	
   convenen	
   en	
   l’obra	
  
resultant.	
   Segons	
  el	
  meu	
  parer,	
   en	
  un	
  procés	
  d’adaptació	
   s’ha	
  de	
   tenir	
   sempre	
  al	
  
cap	
   l’obra	
   de	
   partida,	
   però	
   sense	
   oblidar	
   que	
   els	
   canvis	
   són	
   necessaris	
   a	
   fi	
  
d’encaixar	
   aquesta	
   obra	
   en	
   un	
   mitjà	
   nou,	
   per	
   a	
   un	
   públic	
   divers,	
   que	
   té	
   unes	
  
exigències	
   i/o	
   necessitats	
   diferents.	
   Wolf	
   ho	
   continua	
   explicant	
   de	
   la	
   següent	
  
manera:	
  
	
  
(…)	
   “Cómo	
   olvidar	
   recordando	
   quiere	
   decir	
   que	
   ese	
   origen	
   no	
  
puede	
   eliminarse	
   como	
   si	
   jamás	
   hubiera	
   existido,	
   pero	
   que	
  
tampoco	
  puede	
  estar	
  totalmente	
  presente	
  porque	
  eso	
  orillaría	
  el	
  
peligro	
   de	
   anular	
   la	
   voluntad	
   misma	
   de	
   la	
   transposición.	
   Por	
  
definición,	
  el	
  texto	
  literario	
  tomado	
  para	
  hacer	
  con	
  él	
  un	
  filme	
  es	
  
deformado	
   o	
   alterado	
   al	
   ser	
   transpuesto	
   a	
   otro	
   código	
   y	
   otro	
  
lenguaje	
  difuso,	
  aunque	
  haya	
  quedado	
  enterrado	
  bajo	
  múltiples	
  
capas	
   de	
   tierra,	
   depositado	
   en	
   el	
   fondo	
   como	
   un	
   sedimento,	
  
como	
  un	
   resto	
  o	
  prueba	
  de	
   lo	
  que	
   fue	
  más	
  que	
  de	
   lo	
  que	
  pudo	
  
haber	
  sido.”	
  (Wolf,	
  2001:78)	
  
	
  
Per	
  tant,	
  com	
  ja	
  he	
  comentat	
  anteriorment,	
  no	
  podem	
  esperar	
  anar	
  al	
  cinema	
  
i	
   que	
   la	
   pel·lícula	
   que	
   veiem	
   respecti	
   totalment	
   la	
   novel·la	
   de	
   la	
   qual	
   parteix.	
   La	
  
història	
  de	
  l’obra	
  literària	
  –encara	
  que	
  segueixi	
  present-­‐	
  no	
  és	
  la	
  mateixa	
  que	
  la	
  de	
  
la	
  pel·lícula,	
  sinó	
  que	
  és	
  allò	
  resultant	
  del	
  que	
  el	
   film	
  ha	
  fet	
  amb	
  la	
  novel·la,	
  en	
  el	
  
que	
   l’ha	
  reduït	
   i	
   la	
   lectura	
  que	
   l’equip	
  –els	
  guionistes,	
  el	
  director,	
  els	
  actors,	
  etc.-­‐	
  

© 2016 - 2017 Docmia. Todos los derechos reservados.